De tornada dels meus donuts m'he topat amb una bona història que es mereix unes línies. Els japonesos són una societat ben particular però si tenen una cosa que no deixa de sorprendre'm és la voluntat d'ajuda altruista que tothom sembla tenir inculcat. Fa uns mesos se'm va ficar al cap de montar una història aquí a casa amb canyes de bambú, o sigui que vaig començar a buscar-ne per les floristeries però sense sort, ningú tenia canyes senceres...un dia però vaig trobar una petita floristeria que en tenia unes quantes a fora a punt per llençar o sigui que me'n vaig anar a la propietària, una senyora gran que no aixecava un pam de terra però desprenia una vida brutal, i amb el meu japonès de supervivència li vaig intentar explicar el què volia...la dona que evidentment li va costar entendre-ho em va escoltar pacientment i hi va acceptar, però no sols això, va netejar i embolicar les canyes i no va pas acceptar que les hi pagués. I a sobre com que amb les canyes i la bici es va adonar que el meu retorn a casa era bastant perillós, es va oferir a portar-me a casa a dins del seu cotxe rotllo Dr.Slump, servidor, bici i canyes!! Increible no? doncs avui sense adonar-me'n he tornat a passar-hi per davant, m'hi he parat i la senyora com suposo cada dia, estava allà tota enfeinada però el millor és que m'ha reconegut! Us pot semblar una tonteria però aquestes coses són les que em fan valorar la meva vida aquí :-)
In my way back with my donuts I bumped into a nice story that deserves few lines. Japanese are indeed a particular society but if there is one thing I always feel with amazement is their will for altruistic help that everyone has well instilled. Some months ago I had the idea to build something at home using bamboo canes, so I began to search them in some flower shops but without success, anyone had entire bamboo canes...one day however, I found a small flower shop that had some which looked to be in the garbage so I went to the owner, a lovely little elderly woman, and with my survival japanese I tried to explain her what I wanted...the woman, who obviously took sometime to understand me, listened patiently and finally accepted, but not only this, she cleaned and wrapped them and didn't want I pay for them. On top of that, since with the canes and the bike she realized my way back home was quite dangerous, she offered herself to give me a lift with her tiny car Dr. Slump style, to home! Amazing isn't it? well, today without noticing it I headed to her place again and she was there, as every single day i guess, and the best thing is that she recognized me!! you may think is quite silly but these are the things that make me appreciate my life here :-)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada